El topònim del municipi on el centre d’estudis Santa Maria de Vallclara té la seu es pot trobar, amb freqüència, escrit de dues formes diferents: la normativa i lingüísticament correcta (Cabassers), i la oficial, contrària a la Llei de Política Lingüística (Cabacés).

El topònim d’aquest municipi, com mostra la documentació del diplomatari de la catedral de Tortosa (Virgili, 1997), prové de la forma arabitzada Avicabescer (1149), que a partir de la conquesta cristiana, i després d’un breu període en què el poble s’anomenà Vallclara, va perdent el prefix Avin-, passant per les formes Avincabacer (1159) i Avincabezer (1164 i 1182), fins a quedar només l’arrel, -cabescer (Cabezeir, 1178; Cabacer, 1185; Cabezer, 1190; Capazairo, 1191). Com s’observa, la r apareix a totes les formes documentades.

La documentació de l’Arxiu Capitular de la Seu de Tortosa explica per què, a partir sobretot del segle XV, es va fer extensiu l’ús de la grafia Cabaces per al topònim. Al registre de la Cúria (llibre 1, foli 70v) s’hi troba la primera anotació que fa referència a la parròquia de Cabaçers, del 4 dels idus de desembre de 1349.

El text, sobre les rendes d’una capellania, aclareix per què la forma Cabaces serà comú més endavant: a la línia 4 del text el topònim hi apareix com Cabaç^s. El símbol intercalat no és un accent, sinó una senyal d’abreviatura. Aquests símbols signifiquen les abreviatures a sobre dels mots; horitzontals o corbats, depenent del tipus d’abreviatura que marquin. A la línia següent, la 5, i just a sota de la forma Cabaç^s, hi trobem el topònim completament desenvolupat i sense abreviar: Cabaçers. Vegem-ho amb una imatge del document:

La documentació posterior del mateix registre de Cúria continua utilitzant les formes Cabaçers i Cabacers, abreviades sovint com Cabaç^s i Cabac^s, fins a finals del segle XIV, quan ja comencen a derivar cap a Cabaçes i Cabaces (per exemple, anotació de 20/08/1388, llibre 37, fol. 58r). L’arxiu tortosí, a més, cobreix el període del segle XIV, del qual pràcticament no es troba documentació que anomeni el topònim a cap altre lloc, a excepció del registre 210 de la Cancelleria Reial, de 8 de juliol de 1313, amb l’abreviatura Cabac^iis per Cabaceriis (ACA, Cancelleria, fol. 65v). I aquesta documentació del segle XIV resulta fonamental per a entendre la transmissió textual del topònim entre el segle XII, quan es produeixen les primeres mencions, i el XV i posteriors, dels quals es conserva documentació abundant amb menció del topònim a diversos arxius.

Com prova la documentació de finals del segle XIV, citada abans, l’abreviatura de Cabaçers (Cabaç^s) deriva a Cabaçes i Cabaces, unes formes del topònim incompletes, a les quals manca la r que es desenvolupa al gentilici. Per tant, aquestes grafies són una deformació dels escrivans que, per economia d’escriptura, van convertir l’abreviatura en el nom d’ús comú. Això, juntament amb el fet que es deixés de sonoritzar la r del topònim, pot explicar l’absència d’aquesta r a les formes Cabaçes i Cabaces, ja molt usades la primera meitat del segle XV, i de les quals deriva el gentilici, que sí la sonoritza: cabasserol (encara que hom ho volgués escriure “cabacerol“, la r és constant). La forma Cabaces apareix a la pràctica totalitat dels registres dels llibres de cort de la batllia general de la Baronia, entre el 1450 i el 1500. A partir del segle XVI, i sobretot durant el XVII, la manera d’escriure el topònim va variant, i encara que és força abundant la forma Cabaces, no és estrany trobar amb freqüència les grafies Cabases i Cabasses, si bé el problema continua essent etimològic en qualsevol cas, per l’absència de la -r a l’última síl·laba, present a les primeres formes i al gentilici, que és un nom derivat. A partir del segle XVIII predomina la forma Cabacés, amb accent tancat a la e, segons les normes d’accentuació de la llengua castellana (el català no fou normativitzat fins a principis del segle XX), arran de la castellanització de l’administració i el clergat catalans, a partir del decret de Nova Planta. Aquesta grafia, sense accent, té una tradició documental que va del segle XV al XVIII.

El 1933, i amb la normalització toponímica, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va publicar la “Llista dels noms dels municipis del Principat”, a petició del govern de la Generalitat (Casacuberta, Coromines, Fabra, 1933). La intenció del govern era canviar la forma oficial dels topònims dels municipis per a adaptar-la a la normativa de l’idioma, i el topònim adoptà la forma oficial de Cabassers, per una Ordre de la Conselleria de Governació publicada al BOGC del 14/11/1933. La forma Cabassers representa el so fricatiu alveolar sord intervocàlic amb la grafia ss, que la normativa reserva a les paraules que han arribat al català actual mitjançant una llengua diferent del llatí (en aquest cas, l’àrab). També inclou la r etimològica, present a la documentació antiga i sonoritzada al gentilici (cabasserol).

Acabada la guerra d’Espanya, el 1939, el govern franquista va voler castellanitzar tota la toponímia catalana, i la forma oficial per al municipi va tornar a ser Cabacés. El 1983, amb la Generalitat restaurada, es van tornar a adoptar les formes normatives com a oficials per als topònims de Catalunya, però en el cas de Cabassers hi hagué certa resistència, que va fer que, el 1989, el topònim tornés a fer-se oficial amb la forma imposada per la dictadura, Cabacés, contra el criteri de l’IEC. Aquí s’hi arribà després d’unes votacions el 1980 i 1985 sense garanties de cap classe, fetes al bar del poble a mà alçada, sense cens ni convocatòria formal, on es va votar l’ortografia, cosa equivalent a votar el resultat d’una suma o si la Terra és plana. Per tant, l’assumpte va abandonar el camp de la ciència i va passar al de la política i la ideologia, i encara hi és des de llavors. En l’entretant Moreu-Rey també defensà, rebutjant arbitràriament la normativa lingüística, la forma Cabacers, i Biete la va utilitzar a la seva Toponímia de Cabacers i el seu terme (1979).

Amb tot, actualment, el Servei de Consultes Lingüístiques de la Generalitat de Catalunya, Optimot, recomana fer servir la forma normativa en usos no oficials (vegeu la fitxa 6625/2). Per a una explicació dels motius, podeu veure la fitxa 7591/1. Les publicacions de referència, com la Gran Enciclopèdia Catalana, també utilitzen la forma normativa i no la oficial.

Des d’un punt de vista científic només es pot avalar la forma Cabassers per al topònim, per dos motius:

1- S’adapta a la normativa del català modern.
2- Conté la r etimològica que mostren tots els seus pretèrits, i que apareix al gentilici i derivat.

És responsabilitat de l’Institut d’Estudis Catalans establir la normativa del nostre idioma, i aquesta està subjecta a canvis. El que és inamovible és l’etimologia dels mots.

El Centre d’Estudis Santa Maria de Vallclara no comparteix les decisions polítiques i ideològiques que portaren a l’oficialitat una forma ni normativa ni etimològica del topònim, i es limita a constatar l’estat de la qüestió. Per tant, i com no pot ser d’altra manera en una entitat que fa cultura, el centre d’estudis utilitza la forma Cabassers, que és l’única lingüísticament correcta.

Cal aclarir, abans de finalitzar, que aquesta situació anòmala, on la forma oficial del topònim no es correspon amb la normativa, es reprodueix a només vuit municipis més de Catalunya (entre parèntesi les formes normatives): Capmany (Campmany), Figaró-Montmany (el Figueró i Montmany), Lladó (Lledó), Massanes (Maçanes), Navàs (Navars), Rialp (Rialb), Torrelavit (Terrassola i Lavit) i Forallac (Vulpellac, Fonteta i Peratallada).

Bibliografia:

Casacuberta J.M., Coromines J., Fabra P. (1933) Llista dels noms dels Municipis de Catalunya dreçada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració de la Ponència de Divisió Territorial. IEC. Barcelona.

Virgili, A. (1997) Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193). Fundació Noguera. Barcelona.