La democràcia no ens fa cap servei

Carles Prats.

La població de Cabassers té, encara, com a forma oficial del seu topònim una grafia castellanitzada, “Cabacés”. Això constitueix una anomalia, compartida només per altres nou municipis en tota Catalunya, que no tenen com a nom oficial la forma normativa del seu topònim: Campmany (Capmany), Castell i Platja d’Aro (Castell-Platja d’Aro), el Figueró i Montmany (Figaró-Montmany), Lledó d’Empordà (Lladó), Maçanes (Massanes), Navars (Navàs), Rialb (Rialp), Terrassola i Lavit (Torrelavit) i Vulpellac, Fonteta i Peratallada (Forallac).

En el cas de Cabassers, la grafia avui en dia encara oficial, no normativa, de “Cabacés”, fou adoptada el 1989, després que el 1983 s’oficialitzés la forma Cabassers. Aquesta forma fou establerta per la ponència de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, formada per Josep Maria de Casacuberta, Joan Coromines i Pompeu Fabra el 1933. El govern de la Generalitat la declarà oficial el mateix any, en substitució de la forma “Cabacés”. El 1939, amb la victòria de l’exèrcit sublevat del general Franco i la dictadura, tota la toponímia catalana fou castellanitzada novament, i Cabassers deixà de ser oficial. Es tornà a la grafia “Cabacés”. I així fins que el 1980 la Generalitat demanà als ajuntaments que adoptessin l’acord de normativitzar els seus topònims segons el criteri de l’Institut d’Estudis Catalans del 1933.

A Cabassers, però, hi hagué una fortíssima resistència, i es decidí resoldre l’assumpte mitjançant una votació feta al bar del poble. La majoria dels congregats es decantà per al forma “Cabacés”, i finalment l’aconseguiren oficialitzar novament, per la desídia de la Generalitat, que ho permeté amb un discret silenci administratiu, que faria possible que a la llista de topònims oficials de Catalunya del 1989 el municipi hi aparegués com “Cabacés”. I encara dura la broma. Podreu conèixer en profunditat aquest cas amb aquest llibre.

Tornem a aquella votació del 1980: els qui votaren, majoritàriament, no havien rebut formació en el seu idioma. No coneixien les normes ortogràfiques de la seva llengua, perquè l’ensenyament del català fou prohibit durant el franquisme, i els qui llavors tenien 18 anys (i per tant, capacitat de votar) havien viscut la major part de la seva vida sota la dictadura. Votaven sobre un assumpte del qual desconeixien els motius i els fonaments, i per tant el vot només es pogué basar en preferències i sentiments.

Les qüestions científiques no es poden sotmetre a votació; s’han de demostrar o descartar, però no es poden votar mai. Aquest no és cap procediment per a establir la validesa o no de res. Per això, en ciència, la democràcia no ens fa cap servei, ans ben al contrari. Un cas recent, i similar, però amb resultat invers, és el de la Torre de Cabdella. Els veïns i l’ajuntament d’aquest municipi del Pallars Jussà pretenien que s’oficialitzés la forma “Torre de Capdella”. El Govern, seguint el criteri de l’Institut d’Estudis Catalans, no autoritzà aquesta irregularitat. Amb tot, però, l’ajuntament de la Torre de Cabdella utilitza exclusivament la forma no oficial i no normativa del topònim, “Torre de Capdella”, fins i tot a la seva pàgina web (torredecapdella.org), sense conseqüències de cap classe, sense que el Govern no hi posi ordre ni faci rectificar aquest desacatament.

Properament, Sant Carles de la Ràpita sotmetrà a consulta dels veïns si manté aquesta forma o si sol·licita canviar la seva denominació oficial per La Ràpita. De fet, l’ajuntament d’aquesta població ja utilitza el domini larapita.cat a la seva pàgina web. L’afegitó del “Sant Carles” li ve de Carles III, per un port que el Borbó va ordenar fer a La Ràpita. D’aquí que li afegissin la referència al nom, al segle XVIII. Amb tot, la denominació completa és la que avala l’Institut d’Estudis Catalans. Veurem quin resultat dóna fer votar també aquest assumpte.

Tindria sentit sotmetre a votació un canvi de topònim si això impliqués un canvi de denominació, i si totes les propostes elegibles tinguessin un fonament històric. Sembla que és el que passa amb Sant Carles de la Ràpita / La Ràpita. Per exemple, i per a posar un possible cas on el canvi seria més evident: si el propòsit fos substituir la denominació de Cabassers per la de Vallclara, potser no hi hauria cap altra manera de fer-ho que per referèndum. Una proposta així tindria sentit, tenint en compte que la població es va denominar Vallclara entre 1149 i 1158. Que es proposés recuperar aquella denominació fugaç del segle XII seria legítim, i també ho seria que la ciutadania votés si l’accepta o no. Ara bé, la proposta de corregir les faltes ortogràfiques del topònim de Cabassers, ara escrit oficialment com “Cabacés”, i oficialitzar la forma normativa, “Cabassers”, no pot ser sotmesa a cap votació, perquè no és un canvi de nom, i simplement es tracta d’aplicar les normes ortogràfiques vigents al nom de lloc, tal com s’apliquen a qualsevol altra paraula de l’idioma. Un cas de rectificació recent és Roda de Berà; l’Ajuntament d’aquest municipi en restablí la grafia correcta el setembre del 2012 (abans, el nom oficial era Roda de Barà), i el canvi de denominació va ser publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del 7 de gener del 2013. Evidentment, per a corregir les faltes ortogràfiques del topònim, ningú no va organitzar cap referèndum, i la votació es va limitar al ple de l’Ajuntament, per a sol·licitar l’oficialitat de la correcció.

Sotmetre a votació qüestions científiques desacredita totalment qualsevol resultat, encara que sigui el correcte, perquè no és per majories que les coses es demostren o es descarten, sinó per evidències. Dit d’altra manera: per molt que la majoria opini i voti que la Terra és plana, no ho serà. Al·legar que el topònim és propietat dels qui viuen al lloc que denomina per a justificar aquest suposat dret d’elecció és un altre error. Acceptaríem, els catalanoparlants, anomenar Gerona a Girona, si els qui hi viuen decidissin que el seu nom oficial ha de ser en castellà? Els topònims són patrimoni de tota la comunitat lingüística i, per tant, han d’estar sotmesos a les regles que regeixen l’ortografia general, i no a la mercè del caprici dels qui viuen als llocs que denominen.

La democràcia, ja ho hem dit abans, en aquests casos no ens fa cap servei.

La recerca arqueològica com a motor de canvi

Carles Prats.

El llibre El monestir de Santa Maria de Vallclara (1149-1158) recull tot allò que se sap sobre aquesta fundació de Prémontré, promoguda per Ramon Berenguer IV durant els primers temps de la Conquesta cristiana de l’Avincabescer musulmà. Tot el que se sap vol dir els escassos registres documentals conservats a l’Archivum Capituli Beatae Mariae Dertusensis sobre aquest monestir, i els encara més escassos vestigis arquitectònics, encara visibles, sobretot al pati de l’actual escola de Cabassers, però també reutilitzats en moltes edificacions del nucli antic de la població. Exhaurit tot allò que es pot llegir o observar a simple vista, només queda una manera per a saber més coses d’aquesta fundació i del lloc on s’establí: l’arqueologia. Presumiblement, a sota terra encara hi ha un capítol important, no descobert, d’aquest episodi -i probablement d’altres- de la història cabasserola.

Podem identificar dos jaciments que tot apunta que seran productius: el pati de l’actual escola, solar que ocupà el monestir de Santa Maria de Vallclara, i l’interior i exterior de l’església de Cabassers. Del primer emplaçament no hi ha cap dubte que, com a mínim, una excavació pot treure a la llum la fonamentació del monestir, i conèixer-ne la planta. Fins a arribar-hi, els estrats que la cobreixen poden aportar sorpreses, ja sigui en forma de materials dipositats durant l’enderroc, i fins i tot estris de la comunitat monacal. Possiblement una excavació permetria conèixer alguna cosa més que la planta de l’edifici; permetria, segurament, saber amb quin tipus de coberta comptava, si parts d’aquesta, encara que molt fragmentàries, apareguessin durant l’excavació. Quan un edifici cau, sol començar a fer-ho per la teulada. Normalment, el primer d’esfondrar-se són els suports de fusta, els que més malament suporten el pas del temps i la inclemència meteorològica. Darrera seu, solen ensulsiar-se les cobertes de teula (si n’hi havia), i tot això sol ser el primer estrat que comença a cobrir un edifici d’un sol pis. Si l’edifici té dos pisos, la primera estratificació contindrà, sovint, els materials que formaren part del primer trebol, i a sobre s’hi podran veure les restes de la coberta. La següent capa estratigràfica ja contindrà els materials de parets i murs, començant pels revestiments de guix o calç (si n’hi havia), i seguint amb els materials de l’obra. Entre mig, es pot trobar tot allò que hagi estat fixat a les parets i murs, i els objectes que restessin dintre de l’edifici en el moment de la caiguda de parets.

El segon jaciment que, sense cap mena de dubte, serà també productiu, és l’interior de l’església. Com es posa de manifest a l’estudi que mencionàvem al principi d’aquest article, l’edifici de l’església s’alça sobre el solar que ocupà un oratori romànic, una façana del qual va aparèixer el 1996, en restaurar-se l’església i a la seva façana principal actual. Sabem, per testimonis, que com a mínim a l’interior del temple hi ha una cripta amb enterraments. I el que hi ha d’haver, també com passa al solar que ocupà el monestir, és la fonamentació d’aquest primer oratori romànic, construït també per l’orde de Prémontré, seguint les instruccions que Ramon Berenguer IV deixà escrites al document de donació d’Avincabescer als monjos guerrers. Potser, com s’apunta a l’estudi mitjançant evidències (i com passa a tants altres llocs) la construcció romànica amagui alguna altra cosa. Als carrers adjacents a l’església, a banda, s’hi han trobat restes òssies humanes cada cop que s’han dut a terme canalitzacions de serveis; el lloc degué ser utilitzat com a cementiri mentre hi funcionà aquell primitiu oratori del segle XII, i potser fins i tot abans, si el temple s’alçà aprofitant alguna construcció anterior de caràcter religiós.

Si s’inicien campanyes d’excavació arqueològica, no es poden descartar més sorpreses que la documentació i les restes visibles no fan intuir, però que alguns indicis permeten apuntar-hi: la descoberta d’una tègula romana (un tipus utilitzat tant per a fer cobertes d’edificis com per a fer enterraments) i la troballa de monedes de l’usurpador Magus Maximus a prop del nucli de població podrien fer retrocedir la història coneguda de Cabassers fins a, com a mínim, el Baix Imperi Romà.

Cabassers compta, i d’això no n’hi ha cap dubte, amb la primera fundació de Prémontré a Catalunya, feta en un moment convuls, de conquesta, croada i canvi intens. La seva poca duració (el 1159 el monestir ja estava desert) ens dóna la possibilitat de tenir un jaciment que permeti veure l’estadi inicial de la fundació, ja que no va passar d’allí. I això és força escàs i notori. És escàs, perquè la majoria de monestirs perduraren, i aquells estadis inicials quedaren amagats pel creixement posterior. Aquí, en canvi, l’excavació de Santa Maria de Vallclara ens pot oferir un retrat fixe d’aquest moment de primer establiment. Per tant, l’aposta sembla segura, si algú decideix excavar.

Però tornant al títol d’aquest article; el passat quin canvi ha de provocar sobre el futur? Bàsicament, un canvi de model turístic i d’oferta cultural. Una generació d’interès i de valor afegit, per l’estudi d’un passat remot, encara ara enterrat i ignot, però que, de tant en tant, ens va donant indicis de la seva existència, mitjançant troballes esporàdiques i casuals d’elements que vénen directament d’allí, com la tègula i les monedes. Aconseguir conèixer aquest passat que apunten els escassos indicis que la casualitat ha fet emergir ha de provocar també un canvi de dinàmiques i una revalorització d’equipaments municipals com el museu, que segons quins materials produïssin les excavacions, podria passar de ser una sala d’exposicions a un veritable museu. I al final del camí, hi hauria la situació de Cabassers dintre dels circuïts de turisme cultural, si les troballes fossin dignes de menció.

I noteu aquest condicional, perquè hi és. Una excavació arqueològica comporta un risc: planificació, inversió, feina, molèsties als veïns, als usuaris dels equipaments, provisionalitat als llocs que afecta. I potser perquè no aparegui res espectacular, ni notori, ni destacat. Les excavacions en nuclis urbans són impopulars per les molèsties que causen i perquè paralitzen obres, però si el resultat és positiu, llavors ningú no en renega i es comença a museïtzar l’espai i a crear la infraestructura necessària per a facilitar-ne la visita. El risc és això; s’hi pot perdre, o s’hi pot guanyar.

Afortunadament, la tecnologia ens dóna un avantatge per a decidir si val la pena començar o no una excavació: els georadars ajuden a veure el subsòl sense haver-lo d’obrir. Potser podríem començar per veure els indicis que el radar pugui detectar a l’interior de l’església i als carrers del costat, al pati de l’escola i, també, a la plaça del Sitjar. I a partir d’aquí, decidir si s’assumeix, o no, el risc de retirar estrats i veure fins on s’arriba, després d’albirar el que pugui mostrar el radar.