Carles Prats.

La població de Cabassers té, encara, com a forma oficial del seu topònim una grafia castellanitzada, “Cabacés”. Això constitueix una anomalia, compartida només per altres nou municipis en tota Catalunya, que no tenen com a nom oficial la forma normativa del seu topònim: Campmany (Capmany), Castell i Platja d’Aro (Castell-Platja d’Aro), el Figueró i Montmany (Figaró-Montmany), Lledó d’Empordà (Lladó), Maçanes (Massanes), Navars (Navàs), Rialb (Rialp), Terrassola i Lavit (Torrelavit) i Vulpellac, Fonteta i Peratallada (Forallac).

En el cas de Cabassers, la grafia avui en dia encara oficial, no normativa, de “Cabacés”, fou adoptada el 1989, després que el 1983 s’oficialitzés la forma Cabassers. Aquesta forma fou establerta per la ponència de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, formada per Josep Maria de Casacuberta, Joan Coromines i Pompeu Fabra el 1933. El govern de la Generalitat la declarà oficial el mateix any, en substitució de la forma “Cabacés”. El 1939, amb la victòria de l’exèrcit sublevat del general Franco i la dictadura, tota la toponímia catalana fou castellanitzada novament, i Cabassers deixà de ser oficial. Es tornà a la grafia “Cabacés”. I així fins que el 1980 la Generalitat demanà als ajuntaments que adoptessin l’acord de normativitzar els seus topònims segons el criteri de l’Institut d’Estudis Catalans del 1933.

A Cabassers, però, hi hagué una fortíssima resistència, i es decidí resoldre l’assumpte mitjançant una votació feta al bar del poble. La majoria dels congregats es decantà per al forma “Cabacés”, i finalment l’aconseguiren oficialitzar novament, per la desídia de la Generalitat, que ho permeté amb un discret silenci administratiu, que faria possible que a la llista de topònims oficials de Catalunya del 1989 el municipi hi aparegués com “Cabacés”. I encara dura la broma. Podreu conèixer en profunditat aquest cas amb aquest llibre.

Tornem a aquella votació del 1980: els qui votaren, majoritàriament, no havien rebut formació en el seu idioma. No coneixien les normes ortogràfiques de la seva llengua, perquè l’ensenyament del català fou prohibit durant el franquisme, i els qui llavors tenien 18 anys (i per tant, capacitat de votar) havien viscut la major part de la seva vida sota la dictadura. Votaven sobre un assumpte del qual desconeixien els motius i els fonaments, i per tant el vot només es pogué basar en preferències i sentiments.

Les qüestions científiques no es poden sotmetre a votació; s’han de demostrar o descartar, però no es poden votar mai. Aquest no és cap procediment per a establir la validesa o no de res. Per això, en ciència, la democràcia no ens fa cap servei, ans ben al contrari. Votar com s’ha d’escriure una paraula perfectament normativitzada és tan absurd com votar el resultat d’una suma; el resultat o està bé, o està malament, però no pot decidir-se per votació.

Un cas recent, i similar, però amb resultat invers, és el de la Torre de Cabdella. Els veïns i l’ajuntament d’aquest municipi del Pallars Jussà pretenien que s’oficialitzés la forma “Torre de Capdella”. El Govern, seguint el criteri de l’Institut d’Estudis Catalans, no autoritzà aquesta irregularitat. Amb tot, però, l’ajuntament de la Torre de Cabdella utilitza exclusivament la forma no oficial i no normativa del topònim, “Torre de Capdella”, fins i tot a la seva pàgina web (torredecapdella.org), sense conseqüències de cap classe, sense que el Govern no hi posi ordre ni faci rectificar aquest desacatament.

Properament, Sant Carles de la Ràpita sotmetrà a consulta dels veïns si manté aquesta forma o si sol·licita canviar la seva denominació oficial per La Ràpita. De fet, l’ajuntament d’aquesta població ja utilitza el domini larapita.cat a la seva pàgina web. L’afegitó del “Sant Carles” li ve de Carles III, per un port que el Borbó va ordenar fer a La Ràpita. D’aquí que li afegissin la referència al nom, al segle XVIII. Amb tot, la denominació completa és la que avala l’Institut d’Estudis Catalans. Veurem quin resultat dóna fer votar també aquest assumpte.

Tindria sentit sotmetre a votació un canvi de topònim si això impliqués un canvi de denominació, i si totes les propostes elegibles tinguessin un fonament històric. Sembla que és el que passa amb Sant Carles de la Ràpita / La Ràpita. Per exemple, i per a posar un possible cas on el canvi seria més evident: si el propòsit fos substituir la denominació de Cabassers per la de Vallclara, potser no hi hauria cap altra manera de fer-ho que per referèndum. Una proposta així tindria sentit, tenint en compte que la població es va denominar Vallclara entre 1149 i 1158. Que es proposés recuperar aquella denominació fugaç del segle XII seria legítim, i també ho seria que la ciutadania votés si l’accepta o no. Ara bé, la proposta de corregir les faltes ortogràfiques del topònim de Cabassers, ara escrit oficialment com “Cabacés”, i oficialitzar la forma normativa, “Cabassers”, no pot ser sotmesa a cap votació, perquè no és un canvi de nom, i simplement es tracta d’aplicar les normes ortogràfiques vigents al nom de lloc, tal com s’apliquen a qualsevol altra paraula de l’idioma. Un cas de rectificació recent és Roda de Berà; l’Ajuntament d’aquest municipi en restablí la grafia correcta el setembre del 2012 (abans, el nom oficial era Roda de Barà), i el canvi de denominació va ser publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya del 7 de gener del 2013. Evidentment, per a corregir les faltes ortogràfiques del topònim, ningú no va organitzar cap referèndum, i la votació es va limitar al ple de l’Ajuntament, per a sol·licitar l’oficialitat de la correcció.

Sotmetre a votació qüestions científiques desacredita totalment qualsevol resultat, encara que sigui el correcte, perquè no és per majories que les coses es demostren o es descarten, sinó per evidències. Dit d’altra manera: per molt que la majoria opini i voti que la Terra és plana, no ho serà. Al·legar que el topònim és propietat dels qui viuen al lloc que denomina per a justificar aquest suposat dret d’elecció és un altre error. Acceptaríem, els catalanoparlants, anomenar Gerona a Girona, si els qui hi viuen decidissin que el seu nom oficial ha de ser en castellà? Els topònims són patrimoni de tota la comunitat lingüística i, per tant, han d’estar sotmesos a les regles que regeixen l’ortografia general, i no a la mercè del caprici dels qui viuen als llocs que denominen.

La democràcia, ja ho hem dit abans, en aquests casos no ens fa cap servei.